1. Expliqueu breument (entre 60 i 100 paraules) les idees principlals del text i com hi apareixen relacionades.
Plató comparteix la seva idea amb Glaucó que si s'afirma que una ciutat és justa, tota els seus individus individualment es comportaran de forma justa davant de tota mena de situacions. Demostrant això, relaciona que si la ciutat és justa i totes les seves parts es troben en harmonia perquè fan el que els pertoca, en l'àmbit individual passarà el mateix. És a dir, que cada part de l'ànima dels ciutadans farà la seva funció i això els farà justos.
2. Expliqueu breument (entre 5 i 20 paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents:
a. "criança": els valors i educació que ha rebut una persona durant els seus primers añs de vida.
b. "ànima": part d'una persona que controla tot allò que té relació amb el seu raonament, valor, prudència, dessitjos, etc.
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase del següent text: "Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem i, amb l'ajut d'algun déu, trobar un cert principi i model de la justícia." (En la resposta us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
La frase fa referència al pensament de Plató i el seu argument analògic. És a dir, que es pot aconseguir formar una ciutat que sigui justa si tots els seus ciutadans ho són individualment, ja que si la ciutat és justa, vol dir que tot allò que la conforma (els ciutadans), encara que sigui més petit, també ho és.
El pensament de Plató també diu que la virtut de la justícia depèn d'altres 3 virtuts: la temprança, el valor i la prudència. I que per aconseguir ciutadans i ciutats justes, aquestes tres virtuts han de ser presents en les classes socials de la ciutat a les que les corresponen.
Aquest és el principi o model de justícia del qual parla l'autor, que si es compleix, s'aconsegueix la ciutat justa.
4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper dels sentits en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d'un altre autor destacat de la història de la filosofia occidental.
El pensament de Plató és dualista i defensa que cos i ànima es troben separats en dos mons: el món sensible i el món intel·ligible. En canvi, Aristòtil, que també és dualista, defensa que hi ha una unió inseparable entre cos i ànima. Per tant, en el primer autor es pot afirmar que cos i ànima no depenen l'un de l'altre, mentre que amb el segon autor es pot dir que una vegada el cos mor, l'ànima desapareix.
Plató afirma que contra més lligats ens trobem als nostres sentits, més lligats ens trobem al món material o sensible. I això és una limitació per aconseguir la alliberació de l'ànima i que aquesta retorni al món de les idees. Per tant, creu que l'obtenció del coneixement es fa a través de la filosofia, ja que és aquesta la que ens porta a conèixer l'essència de totes les coses.
Per contra, com que Aristòtil no creu en la separació de la realitat en aquests dos mons, pensa que la base de tot coneixement són les experiències singulars que ens donen els sentits. I que posteriorment, amb la informació d'aquestes experiències i el nostre raonament, obtindrem coneixements i ciència.
El pensament de Plató també diu que la virtut de la justícia depèn d'altres 3 virtuts: la temprança, el valor i la prudència. I que per aconseguir ciutadans i ciutats justes, aquestes tres virtuts han de ser presents en les classes socials de la ciutat a les que les corresponen.
Aquest és el principi o model de justícia del qual parla l'autor, que si es compleix, s'aconsegueix la ciutat justa.
4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper dels sentits en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d'un altre autor destacat de la història de la filosofia occidental.
El pensament de Plató és dualista i defensa que cos i ànima es troben separats en dos mons: el món sensible i el món intel·ligible. En canvi, Aristòtil, que també és dualista, defensa que hi ha una unió inseparable entre cos i ànima. Per tant, en el primer autor es pot afirmar que cos i ànima no depenen l'un de l'altre, mentre que amb el segon autor es pot dir que una vegada el cos mor, l'ànima desapareix.
Plató afirma que contra més lligats ens trobem als nostres sentits, més lligats ens trobem al món material o sensible. I això és una limitació per aconseguir la alliberació de l'ànima i que aquesta retorni al món de les idees. Per tant, creu que l'obtenció del coneixement es fa a través de la filosofia, ja que és aquesta la que ens porta a conèixer l'essència de totes les coses.
Per contra, com que Aristòtil no creu en la separació de la realitat en aquests dos mons, pensa que la base de tot coneixement són les experiències singulars que ens donen els sentits. I que posteriorment, amb la informació d'aquestes experiències i el nostre raonament, obtindrem coneixements i ciència.
5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent: "Pot ser que en una societat no hi hagi ningú que sigui injust, però que, tot i així, aquella societat en conjunt sigui injusta". Responeu de manera raonada.
Si només es té en compte el raonament de Plató, es podria dir que aquesta afirmació és falsa. Perquè si es compleix qu tots els ciutadans tenen la virtut de la justícia, la ciutat també l'hauria de tenir.
Tot i això considero que poden haver excepcions en les quals intervinguin altres factors en l'ordre i harmonia que fa que la societat sigui justa. Com per exemple, que hi hagi un desastre natural i que conseqüentment morin persones innocents. En aquest cas es pot dir que ha succeït una injustícia inevitable i això no depèn del compliment de les funcions de cada ciutadà.
Si només es té en compte el raonament de Plató, es podria dir que aquesta afirmació és falsa. Perquè si es compleix qu tots els ciutadans tenen la virtut de la justícia, la ciutat també l'hauria de tenir.
Tot i això considero que poden haver excepcions en les quals intervinguin altres factors en l'ordre i harmonia que fa que la societat sigui justa. Com per exemple, que hi hagi un desastre natural i que conseqüentment morin persones innocents. En aquest cas es pot dir que ha succeït una injustícia inevitable i això no depèn del compliment de les funcions de cada ciutadà.
Comentarios
Publicar un comentario